Molt estimats germans i germanes:
Quan he tingut notícia de l’encàrrec que m’ha confiat el papa Francesc com a Administrador Apostòlic de l’Església de Mallorca, m’he posat a disposició del Senyor i de tots vosaltres per acompanyar-vos amb humilitat i fidelitat en el camí que esteu recorrent com a comunitat creient en bé de la societat mallorquina, per tal de fer-hi present Jesús i el seu Evangeli. La veritat és que ho faig amb tot l’amor del que som capaç, però també amb la temor d’haver de respondre als reptes que en aquests moments se’ns presenten, tant si aquests reptes són propis de la institució eclesial com si provenen de l’entorn humà i social que vivim. Des del meu servei pastoral, és amb vosaltres que vull fer-ho bé. El que sí crec que tinc clar és que l’avui de la nostra societat i dels cristians dins d’ella, és fascinant i entusiasmador per a fer que la nostra vida de creients en Crist sigui paraula i gest que atreguin, interpel·lin i animin a qualsevol persona, sigui creient o no. No som una entitat privada que es reclou en ella mateixa, sinó que volem ser llevat de transformació evangèlica. En aquest moment, hom percep que n’hi ha molts que dubten, però també n’hi ha molts altres que dubten dels seus dubtes, i tant uns com els altres potser cerquen sincerament un sentit que orienti la seva vida, un acompanyament que els encoratgi, una amistat que els faci entrar en sintonia, que els integri socialment i creï lligams de bon veïnatge i de comunió fraterna.
M’adheresc de cor al papa Francesc quan diu que “Jesucrist pot trencar els esquemes avorrits en els quals pretenem tancar-lo i ens sorprèn en la seva constant creativitat divina. Cada vegada que intentam tornar a la font de l’Evangeli broten nous camins, mètodes creatius, altres formes d’expressió, signes més eloqüents, paraules carregades de renovat significat per al món actual” (EG 11). És a aquest intent que us invito: tornar junts a la font de l’Evangeli per a captar quina novetat ens presenta cada dia, assumir-la i treballar-la. Què bé si ens ajudam mútuament a descobrir-ho, portar-ho a la pregària, comunicar-nos-ho i fer-ne festa. Lo que deim i feim no és obra nostra, sinó que és de Déu que ens ha estimat primer, dóna vida i fa créixer.
La nostra responsabilitat i joia alhora és voler sembrar bé, amb bona intenció i enmig de l’immens camp de la nostra realitat secular, ja que, com diu Francesc, “la joia de l’Evangeli és per a tot el poble, no pot excloure ningú” (EG 23). D’aquí que dediquem més temps a “sortir”, a anunciar l’Evangeli a tothom i no tant a la discussió i entreteniment malaltís sobre qüestions internes. Ho vull dir amb paraules que en aquest Any jubilar prenen un sentit molt especial: una Església en sortida “viu un desig inesgotable de brindar misericòrdia, fruit d’haver experimentat la infinita misericòrdia del Pare i la seva força difusiva” (EG 24). El desig és que “totes les comunitats procurin posar els mitjans necessaris per avançar en el camí d’una conversió pastoral i missionera, que no pot deixar les coses com estan” (EG 25). Hem de fer que la misericòrdia sigui l’antídot contra la indiferència i contra tota obsessió individualista.
La meva salutació, que és per a tots sense excepció de ningú –vull tenir l’ocasió de fer-ho personalment durant el temps que el Senyor disposi– s’uneix a la voluntat que el meu exercici de pastor no sigui mai ni exclusiu ni excloent. Tots i totes tenim un paper específic a fer, segons la vocació a la que Déu ens crida. A l’Església no som sols col·laboradors, encara que això comporti una plena i generosa dedicació; més bé, tots som corresponsables, la qual cosa vol dir que estem implicats com Jesús en el seu moment. Vet aquí l’estil que ens demana el papa Francesc que ens portarà a l’acompanyament i a donar fruit: “La comunitat evangelitzadora es fa amb obres i gestos en la vida quotidiana dels altres, escurça distàncies, s’abaixa fins a la humiliació si cal, i assumeix la vida humana, tocant la carn sofrent de Crist en el poble” (EG 24). Per això, arrelats a la nostra societat mallorquina, ens preocupa tot: l’educació, la sanitat, la manca de treball, l’àmbit dels joves i de les famílies, la indiferència religiosa, les diferències i l’exclusió social, la violència verbal i física, la preservació dels espais naturals, el fenomen del turisme, el compromís polític i la necessitat de diàleg constructiu, els agents econòmics, el món mediàtic, de la universitat i la cultura, qualsevol irresponsabilitat pròpia i aliena... I ens preocupa sobretot com ser-hi presents i actius per tal d’influir positivament des de la nostra fe, oferint el millor de l’Evangeli fet vida en nosaltres i en tants altres, amb qui compartim valors, sentiments, conviccions i opcions.
Disculpeu que hagi anat tan directe al gra, però és urgent que siguem fidels al missatge que hem de comunicar i als gestos que l’han de fer creïble. Som febles, jo el primer, i en tot moment necessitarem l’ajuda del Senyor i el recolzament mutu com a membres d’un mateix cos on ningú pot prescindir de l’altre. Hi ha un misteri de comunió que, vulguem o no, ens té atrapats. La caritat m’obliga a dir amb el papa Francesc que “no vull una Església preocupada per ser el centre i que acabi clausurada en un embolic d’obsessions i procediments. Si una cosa ha d’inquietar-nos santament i preocupar la nostra consciència, és que tants germans nostres visquin sense la força, la llum i el consol de l’amistat amb Jesús, sense una comunitat de fe que els contingui, sense un horitzó de sentit i de vida” (EG 49). Fem l’esforç d’estar-hi al costat.
Tot temps és important i de tota ocasió n’hem de treure bé. Fem-ho essent persones de bon tracte. No deixem lloc a les rebaixes sobre el que hem de viure i comunicar com a seguidors de Jesús i com a membres d’un cos viu del que tots en formem part. Sapiguem –com diu sant Pau– que quan un membre sofreix, tot el cos sofreix amb ell i s’ho passa malament; i quan un s’alegra, tothom s’alegra amb ell. Què bé si ho vivim així. Des d’aquest misteri, mescla de feblesa i comunió que és l’Església, us demano que preguem units perquè se’ns concedeixi aquella actitud sinodal –que vol dir voluntat de “caminar junts”– que faci possible realitzar el que el Senyor avui ens demana a tots com a conversió pastoral i, a cadascú, com a conversió personal. El meu desig de pastor és que en aquesta aventura ens hi sentim joiosament implicats i animats a fer-ho, tot regalant-nos estimació i confiança els uns als altres. I el meu record afectuós pels pastors que he conegut i que m’han precedit en aquesta Seu, el bisbe Teodor Úbeda, el bisbe Jesús Murgui i el bisbe Xavier Salinas. Comptaran sempre amb la meva pregària i afecte fraternal.
Per la intercessió del beat Ramon Llull, home de la nostra terra, ens dirigim amb confiança filial a la Mare de Déu de Lluc amb aquesta pregària: “siau vós la llum divina que il·lumini el nostre camí”. I, demanant-vos la vostra benedicció, compteu també amb la meva que ja us faig arribar sobre cadascú i sobre aquesta terra de Mallorca que Déu estima.
Una abraçada fraternal en Crist,
+ Sebastià Taltavull Anglada
Bisbe auxiliar de Barcelona i Administrador apostòlic de Mallorca
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada